Història de l'Escoltisme Català

Josep Martorell, en una conferència del 25 d’abril de 1976, explica: “A Catalunya es vivien molt intensament les conseqüències del "98". La pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines féu adonar una societat que vivia dins unes estructures econòmiques i polítiques molt passades i de poc profit. A Madrid el govern té consciència del que està passant al país i que cal solucionar-ho. Tothom es fa dir a si mateix "regeneracionista". Hi hagué molts moviments i actituds regeneracionistes, i dins aquest gran corrent cal situar-hi l’escoltisme espanyol en general i la seva aparició a Catalunya en la fórmula dels "Exploradores Barceloneses".

escoltismeCatala1És el 1912. Més o menys al mateix temps sorgeixen dues iniciatives de diferent signe. L’una és els "Exploradores Barceloneses", duta a terme pel capità de cavalleria Pere Rosselló i Atxet, coneixedor dels inicis de l’escoltisme a Anglaterra, i altra gent de l’alta societat local, deslligats del moviment catalanista de l’època.

L’altra iniciativa, poc duradora, és també del 1912. Són "Els Jovestels de Catalunya", promoguts pel republicà Ignasi Ribera i Rovira amb una intenció catalanista clara. S’iniciaren un parell de grups, el Catalunya i el Canigó, però no duraren ni un any.

El guiatge es va iniciar cap al 1913 amb les "Girl Guides", però molt aviat desaparegué per tornar a reaparèixer als anys 30.

Catalunya en aquell moment vol tirar endavant, però també vol crear una personalitat pròpia en tots els terrenys públics, des del cultural fins al polític. Barcelona esdevé una gran urbanització que obre la porta de bat a bat a tots els correus europeus. El catalanisme està cada cop més endins en la política i Catalunya té una de les arrencades més admirables de la història en la que marxen alhora aristòcrates i catalanistes, burgesos i anarquistes. Amb els grans desitjos de progrés el país es retroba amb Europa després de quatre segles d’absència.

En el camp de la renovació pedagògica (camp de l’ensenyament), i sintonitzant amb el moment d’inquietud de progrés i responsabilitat col·lectiva catalana, apareixen experiències inspirades en l’escola nova, moviment de renovació pedagògica que s’estén per Europa a les darreries del segle XIX. Les característiques d’aquestes experiències són clares: l’activitat personal de l’alumne com a centre de l’acció educativa, la vida en contacte amb la natura, els treballs manuals, el treball d’equip i de grup, l’educació estètica i moral.

L’excursionisme va jugar un paper molt important en el desvetllament modern de Catalunya; el Centre Excursionista de Catalunya, que en els seus primers temps va actuar com una universitat popular atenta a l’estudi i l’ensenyament de l’arqueologia, la geografia, la geologia, la botànica o la història de Catalunya, va promoure amb molta força l’excursionisme, l’acampada, l’escalada, l’esquí i l’espeleologia.

Amb totes aquestes associacions en els camps de l’educació i de l’excursionisme, l’escoltisme neix amb poques possibilitats d’èxit. Els "Exploradores Barceloneses" eren de color militarista i lligats a unes doctrines centralistes mentre que els "Jovestels" estaven fora dels corrents polítics dominants de signe burgès.

No és fins als darrers anys de la dècada dels vint que, coincidint amb la decadència de la dictadura del general Primo de Ribera, l’escoltisme pren un nou caire.

Fou Josep Maria Batista i Roca la persona que engrescà al llarg d’una sèrie d’anys una nova institució d’escoltisme. Pels seus estudis universitaris (dret i filosofia) va sovint a Anglaterra abans de la guerra europea i coneix i s’interessa pels escoltes anglesos que ha vist actuar. Es documenta amb un bon lot de publicacions, l’any 1927 dóna una conferència al Centre Excursionista de Catalunya amb projeccions sobre la vida dels boy-scouts anglesos i en la qual es declara partidari del mètode escolta per a l’educació del caràcter de la joventut.

A través del secretari de coordinació de Treballs Excursionistes del CEC, Batista i Roca comença un canvi a centres excursionistes de barris i pobles per orientar les activitats de les seccions juvenils cap a les pràctiques escoltes. L’ambient era molt favorable. Hi havia neguit per un renaixement cultural i cívic; per això s’havien iniciat aquestes seccions infantils en els anys difícils de la dictadura i l’oferiment de mètode escolta per Batista i Roca no podia funcionar millor.

Un dels aspectes més significatius d’aquest moviment inicial, la primacia de l’educació del caràcter, va quedar potenciat i esbombat públicament a través de les pàgines de la premsa, especialment de la "Publicitat". La Federació d’Estudiants Catòlics havia promogut el 1928 un debat públic sobre el que podia ser més important per un poble: si el cultiu de la intel·ligència o del caràcter. Durant una sèrie de mesos, molt diverses personalitats catalanes feren sentir la seva veu a l’entorn del tema. Batista i Roca va intervenir deixant ben palesa la seva opinió de la primacia del caràcter.

Així aquest escoltisme que naixia, de caire català, va quedar clarament marcat per aquest tret (el caràcter), i va trobar immediatament ressò en molts grups de jovent associats a centres excursionistes, entitats recreatives i instructives de caire religiós, tant de Barcelona com d’altres poblacions catalanes. A poc a poc van anar creixent el nombre de grups i d’activitats diverses, com els cursets per a Guies Excursionistes i Minyons de Muntanya el 1928 al Papiol, com a constatació comuna que un moviment de formació de nois havia nascut. Eren els "minyons de muntanya". Els seus mètodes eren presos directament de l’escoltisme de Baden-Powell. Era pensat pel temps de lleure, i les seves finalitats de formació personal i cívica (ara diríem política), netament catalanistes, l’inserien en els corrents de signe cultural i històric que marcaven, ja d’uns anys enrere, unes iniciatives de renovació pedagògica establertes a les institucions públiques (llevat de l’interval de la dictadura) i les del moviment excursionista català. La Germanor de Guies Excursionistes creada el 1928 esdevindria més tard com la seva branca superior. Es mantindria el lligam entre excursionisme i escoltisme i d’enllà en sortirien molts molts caps. Els Minyons de Muntanya varen quedar constituïts en Germanor de Minyons de Catalunya el 1930. Del seu primer Consell General, presidit per Josep Mª Batista i Roca, en formaren part diverses personalitats lligades a activitats que havien escollit i promogut els Minyons de Muntanya (Amadeu Serch, Pere Gabarró, Mossèn Antoni Batlle) i que tindrien papers significatius en l’escoltisme de l’època del franquisme.

escoltismeCatala2

Les condicions que amb la República aparegueren el 1931 varen permetre un ràpid creixement dels Minyons de Muntanya. Les relacions de la nova associació amb els "Exploradores de España" es produïren sobretot per via indirecta a través d’entitats excursionistes. En termes generals eren més aviat difícils per la diferència dels projectes d’uns i altres, per la pertinença dels "Exploradores" a un organisme d’àmbit estatal i per la seva no adscripció clara al catalanisme. No obstant sectors preocupats per aquests problemes varen empènyer els esdeveniments i el 1933 s’escindia dels "Exploradores" una nova associació: els "Boy-scouts de Catalunya".

Les "Girl Guides" s’havien fos poc després de néixer el 1913. Ara, tan a prop dels grups de Minyons de Muntanya com dels "Exploradores", havien nascut de nou grups de noies que practicaven també el mètode escolta. Les dificultats que les famílies posaven al fet que noies soles sortissin d’excursió i acampessin, alentien el procés de creixement de les associacions femenines. Les noies, en aquesta època, sempre són minoritàries en relació a les organitzacions de nois, però no deixen de créixer amb una certa sincronització.

L’escoltisme i el guiatge catalans, en el període de temps que va del final de la dictadura a la guerra civil del 36-39, van esdevenir unes realitats vives i creixents que van formar part de l’esforç de Catalunya per anar creant la seva pròpia fesomia i personalitat. Van créixer preferentment en les classes mitjanes i benestants i els va ser més difícil introduir-se en els mitjans més clarament populars. Entre la gent que directa o indirectament hi va intervenir n’hi havia molts de lligats a d’altres institucions d’ensenyament o d’excursionisme com Batista i Roca, Pere Gabarró, Mossèn Antoni Batlle, Narcís Massó...

De l’escoltisme i el guiatge d’avantguerra destaquem que mai no quedaren al marge de l’acció educadora que protagonitzen els estaments públics. L’any 1934 la Generalitat posa sota el seu patronatge els Boy Scouts de Catalunya, la "Germanor de Guies excursionistes", la "Germanor de Minyons de Muntanya" i la "Germanor de Noies Guies" per a facilitar-ne la total catalanització i per a salvaguardar l’obra educadora de la joventut que havien fet. El valor de la formació del caràcter, que és un dels objectius bàsics de l’escoltisme de Baden-Powell, és especialment apreciat pels responsables de les institucions pedagògiques d’aquell moment.

Hi ha un altre fet molt més important, però, en l’escoltisme i el guiatge d’aquesta època, i és la presència del fet religiós. A Catalunya, un poble acostumat al pluralisme, la pertinença a l’Església no ha exigit una presa de posició sectorial en relació als problemes de la política i de la cultura sinó que ha deixat un gran marge de llibertat perquè cadascú prengui les decisions polítiques que cregui més oportunes. I un altre fet molt important és que Mossèn Antoni Batlle hi participa mogut per un doble mòbil: d’una banda el seu interès pel fet català com a suport al creixement d’un poble que ha pres sobre les seves espatlles la responsabilitat de la seva vida col·lectiva, i d’altra banda, per l’interès que té en l’evangelització dels nois que li confien i perquè sap que l’escoltisme ofereix als nois una vida plena de responsabilitats, que els ajudarà a fer-se tant humanament com cristianament. Ell col·labora com a membre del Consell de la Germanor de Minyons de Muntanya a la dinàmica global de l’escoltisme, i com a animador dels agrupaments escoltes afiliats a la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, actua de catalitzador dels agrupaments a Catalunya volent obrir una formació cristiana als seus minyons. La seva tasca és reconeguda per la jerarquia catalana i així veiem la presència dels bisbes de Vic, Solsona i del cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, a un campament a Collsacabra l’estiu del 1933, on Mossèn Batlle celebra de cara al poble la missa a l’aire lliure que en endavant ha estat autoritzada per la Santa Creu. Aquesta presència de l’església en el si de l’escoltisme d’avantguerra, sense pressuposar una captació del moviment per l’Església, és una conseqüència d’aquell hàbit que hem constatat a Catalunya de col·laboració entre cristians i no cristians en empreses d’àmbit nacional, i de la postura de l’església catalana, que amb el cardenal Vidal i Barraquer al davant, havia fet camí de llibertat cristiana amb els moviments de renovació litúrgica i l’esforç de pensament que havien protagonitzat el canonge Llobera, el pare Miquel d’Esplugues, el canonge Cardó, el doctor Lluís Carreras i la revista "La paraula Cristiana".

escoltismeCatala4La guerra civil del 36 al 39, amb tots els seus desastres, injustícies, odis i inconvenients que sempre duu aparellada una guerra interior, representa d’una banda un trencament de la normalitat de la vida quotidiana i de l’altra l’establiment d’una sèrie de condicionants nous. La germanor de Noies Guies i els grups Boy-Scouts i de Minyons de Muntanya realitzen diverses tasques de servei com escau al plantejament del seu mètode.

La politització que el caire bel·ligerant de la situació fa prendre a gairebé totes les realitats institucionals tempta els governants de la Generalitat a oficialitzar l’escoltisme en una organització estatal. Per tal de fugir del perill que això significaria per la llibertat d’acció de l’escoltisme, Alexandre Piñol, en nom de Boy Scouts, i Batista Roca, en nom dels Minyons de Muntanya, signen un document d’unificació. La nova institució unificada a partir de l’octubre de 1936 pren el nom de : "Minyons de Muntanya BOY SCOUTS DE CATALUNYA".

Durant aquesta guerra s’accentua més la dimensió de servei gratuït que poden prestar a la col·lectivitat (ajut a refugiats, recollida i tramesa de paquets al front, defensa passiva, serveis d’antigasos, etc.) que no pas la tasca educadora de cara als nois i noies i tot això encara fins on és possible. El final de la guerra d’un bàndol que la perd és desolador, i les guies i els escoltes catalans varen perdre la guerra com tot Catalunya.

Tots els catalans responsables eren a l’exili o bé perseguits; la llengua absolutament prohibida. L’estat de postració era general.

Malgrat tot la tasca feta abans havia estat prou fecunda perquè de mica en mica s’anés lluitant des de les catacumbes per anar fent tornar a surar la realitat de Catalunya, difícil de definir però que d’alguna manera havia estat assolida.

L’escoltisme i el guiatge en aquestes primeres lluites de la resistència hi tingueren un paper, jo penso que molt rellevant. Mossèn Batlle, que havia passat part de la guerra civil a Suïssa i l’altra part a Deva, va tornar a Barcelona, i no va parar mai d’animador d’un grup escolta; amb dificultats d’un o d’altre tipus va anar lluitant fins a aconseguir reconstruir les seccions de minyons de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i l’agrupament Congesta de noies de les Camèlies de Gràcia.

Un grup reduït d’antics responsables pensa, amb autèntic sentit de servei a Catalunya, que seria bo de reprendre globalment l’escoltisme i el guiatge. A partir de 1943 comencen a parlar-ne. Els escoltes volen continuar, com a signe integrador, sota el patró d’unificació que l’escoltisme havia assolit els anys 36-37. El 1945 reprenen conjuntament activitats, sobretot de formació de caps que serveixen als diversos agrupaments, que, recolzats en una institució a altra, intenten de tornar a fer escoltisme.

El creixement imparable de l’escoltisme català, que respon als neguits d’un país que vol tornar a treure el cap, i alhora la situació de clandestinitat amb què s’ha de mantenir —hi ha hagut intervencions exteriors: detencions, intervius de policia, assalt a locals i campaments, crema d’algun local, irrupció al campament del Montnegre el 1953...—, dificulten cada vegada més l’acció del Consell de la Institució que decideix el 1954 deixar en suspens les seves activitats, però no les dels agrupaments, que poden anar subsistint recolzats en les entitats culturals o excursionistes que els acullen o en les parròquies i altres organismes eclesials. El ritme de creixement del guiatge també s’accelera a partir de 1953, però ni la Germanor de Noies Guies ni a les Girl (menys nombroses) els cal suspendre les seves activitats.

La vida de l’escoltisme català a partir d’aquest moment és atzarosa i difícil, i encara es complica més després de la mort de Mossèn Batlle el 1955. Malgrat tot, l’escoltisme seguia creixent, per l’interès immediat de la tasca dels diversos grups, però la institució s’anava deteriorant; tant, que, acollint-se al redós incommovible de Montserrat —personalitzat durant molt de temps en la figura de l’abat Escarré—, el novembre de 1958 el comissari general, Amadeu Serch, convoca tots els responsables actuals i anteriors de l’escoltisme per trobar un camí de sortida. Al cap d’un any, el setembre de 1959, també a Montserrat, es reformen els estatuts de la institució unificada durant la guerra civil, els "Minyons de Muntanya BOY SCOUTS DE CATALUNYA", i neix l’Associació Catalana d’Escoltisme, amb una estructura de tipus federatiu que pot preservar la unitat de l’escoltisme al mateix temps que permet l’actuació autònoma de tres versions d’escoltisme diferents per raons d’història i d’opció educativa.

És important d’assenyalar que tant l’escoltisme com el guiatge català de sempre havien tingut la voluntat clara d’entesa amb l’escoltisme i el guiatge de la resta de l’estat espanyol.

escoltismeCatala3Ara, al cap d’un bon feix d’anys podríem dir que tant l’escoltisme com el guiatge han seguit fent el seu paper de llevat en la tasca de catalanització comuna. Malgrat el règim franquista no van canviar mai en la seva essència, si bé les circumstàncies exteriors canviaren alguns dels seus paràmetres. Així com l’escoltisme i el guiatge dels anys cinquanta havien estat un dels pocs espais d’oposició per a la gent jove en el sentit de crear catalanitat i gent capaç d’assumir responsabilitats i de pensar i actuar per compte propi, els anys seixanta els joves trobaren a la universitat i en les accions polítiques clandestines altres possibilitats d’engatjament.

A partir d’aquesta època l’escoltisme i el guiatge van anar-se desplaçant sociològicament del centre de Barcelona i dels estaments més o menys acomodats cap a la perifèria, als pobres i a la gent de classe mitjana baixa i del món obrer. La dimensió social en molt diversos aspectes va anar prenent gruix entre els valors que l’escoltisme i el guiatge proposaven als nois i noies. Els elements democràtics —de sempre presents en el mètode de Baden-Powell— van anar prenent més relleu i fins i tot s’arribà en algun punt a la desorientació en les propostes d’autogestió en la vida de les unitats —no perquè no fos un element pedagògic a incorporar, sinó perquè no se’l sabia situar exactament en el seu lloc. El progrés personal va perdre el regust de competència individual per adquirir una dimensió autènticament personal amb els atributs de compromís i solidaritat que li són propis. Els esforços per anar introduint la coeducació, encara que minoritaris en els primers estadis, van assolir més tard un eco molt ampli.

Gent procedent de l’escoltisme i del guiatge van ser presents a moltes de les activitats de signe reivindicatiu que amb més assiduïtat s’anaven produint.

L’escoltisme i el guiatge tradicionalment s’han entès com a apolítics. Això és cert en relació a l’adscripció dels moviments a un o altre partit. Però el que no és menys cert és que per a una educació que apunta responsabilitats personals i de grup en front de la vida del país, la dimensió política que tenen tots els afers públics no podia ser negligida i la preparació per entendre i respondre a aquesta dimensió tampoc. És per això que l’escoltisme i el guiatge català van assumir aquesta realitat i incorporaren l’educació política a les seves finalitats.